Com em sento

 Jo em sento més que tinc una o vàries diversitats funcionals q no una o vàries discapacitats.

Penso que el concepte discapacitat està entès per la societat com un concepte negatiu i menor. Com a que som persones menys..no més. Jo puc tenir diverses diversitats funcionals però sóc superior a moltes persones en altres àmbits que no són les meves funcions diverses. No sé si m’expiico. Si m’identifico amb la paraula discapacitat m’identifico com a persona menor en molts aspectes, en canvi, si m’identifico amb la paraula diversitat funcional m’identifico en que hi ha coses que no puc fer com la resta però n’hi ha moltes d’altres que sí i que potser millor. 

Vull dir que en algunes coses, puc ser millor que molta gent. Per exemple, amb el meu interior o amb la pau que sento interiorment amb la meva vida i gent del voltant. Em sento bé amb mi mateixa, penso que entenc d’una manera molt diferent a moltes persones del que ens mostra la seva vida durant el seu dia a dia. 

Gaudeixo mil de les petites coses i valoro infinit detalls de la vida que per altra gent no són importants. I això em fa sentir bé i em fa sentir que tinc aquesta capacitat que moltes persones no tenen. No puc treballar ni fer moltes coses com fa la gent mal dita “normal” però gaudeixo de tot el temps. He sapigut agafar un altre ritme de vida i no angoixar-me per no fer el que feia. 

Penso amb el que sí puc fer i que si encara estigués pitjor tot seria més horrorós. Visc la meva discapacitat com un fet de vida que m’ha permès créixer interiorment. 

 

Quan vaig pel carrer i veig moltes coses que no estan habilitades per gent com jo, penso, aix... què trist que algunes persones no pensin en que existim i que val la pena fer un món per tots i totes. No per només alguns. Ara valoro i només vaig, als establiments que tenen rampa, per exemple.

 

Nosaltres ens sentim que la majoria sou diferents i nosaltres ens hem d’adaptar a la vida feta per la gent “normal”. La vida hauria d’estar feta i pensada per tothom, no només per la gent “normal”.

 

És veritat que sovint penso que per sort he nascut en una bona època, en una època on ara les persones comencen a pensar una mica amb persones com jo…potser tb pq treballo on treballo i perquè tinc una familia extraordinària. Però m’encanta que seguim avançant per aquest camí.