La vida

La discapacitat canvia quan canvies l enfoc. No és que no sigui lliure perquè utilitzo una cadira de rodes, és que molts carrers no em permeten circular amb ella. No és que sigui dependent, és que el món no està sempre dissenyat perque pugui desenvolupar-me en ell de manera autònoma. No és que l accessibilitat sigui un privilegi, és que moltes persones la segueixen veient com un favor. No és que siguem pocs, és que durant molt de temps les barreres ens han invisibilitzat. No és que les persones amb discapacitat tinguem menys confiança, és que vivim en un món que de manera permanent qüestiona el nostre valor. No és que no tinguem vida social, és que moltes activitats i espais no són accessibles i per tant, ens exclouen. No és que tingui poques oportunitats, és que moltes vegades no em consideren perquè pensen que no podré fer-ho. No és que ningú vulgui a les persones amb discapacitat, és que els prejudicis segueixen influint en com ens percebeixen (i ens percebem). No és que sigui menys home o dona, és que la societat segueix associant la feminitat i la masculinitat amb un únic tipus de cos. No és que la discapacitat sigui sempre el més difícil, a vegades el més difícil és com reaccionen la resta de persones davant d ella. No és que la discapacitat no em permeti participar al món, és que moltes vegades és el món qui no em permet participar. La cadira de rodes és visible, les barreres no sempre ho són.